Manel Rodríguez-Castelló
Manel Rodríguez-Castelló (Alcoy, Alicante, 1958) es un escritor español en lengua catalana.
Obras
Comienza publicando poemas sueltos en revistas locales y en 1979 publica su primer poemario: Ciutat del tràngol, que había recibido el prestigioso Premio Vicent Andrés Estellés un año antes. En 1983 publica Esbós d'un cos, al que siguen De foc i danses (1987), L'acròbata dels ponts (1988), Erosions (1994), Ambaixada de Benialí (2000), Música del sentit (selección personal 1978-1999) (2002) y Humus (2003).
La suya es una poesía intimista, centrada en el conocimiento de las vivencias personales mediante un uso preciso del lenguaje. Colabora también en publicaciones valencianas como Levante-EMV y Ciutat d'Alcoi, que recoge en libros como Els dies contants (2002).
En 2005 fue distinguido con el Premio de Poesía Maria Mercè Marçal por el poemario "Lletra per a un àlbum".
Obras
Narrativa
Els dies contats. (2002)
La pedra i el marge (2007)
Poesía
La ciutat del tràngol (1979)
Esbós d'un cos (1983)
De foc i danses 1987
L'acròbata dels ponts (1989)
Matèria primera (1993)
Erosions (1994)
Música del sentit : tria personal (1978-1999) (2002)
Humus (2003). Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot (2003)
Lletra per a un àlbum (2005)
Estranyament (2013). LI Premi Ausiàs March de Poesia.
Obras dramáticas representadas
Això diu qu'era per Companyia La Cassola (1990)
La ciutat del tràngol
ciutat de tràngols,
cavalcades avingudes,
ponts solcats en nits d'insomni,
tèrbols atzucacs,
esquinçades veus de vents
sense horitzó,
aldarull de monòlegs indesxifrables.
curulla d'ones d'odi,
ciutat del tràngol,
un cementeri de somnis ofegats
que des del llit-patíbul
t'hem ofert en lent suïcidi.
orbs hem navegat un a un
els teus carrers
i tant ens hem reblert de tu,
habitacle del silenci,
lleu esbós del gest,
que trepitjarem tots els teus murs
fins que irrevocablement vençuda
atenyeràs la platja de càlida arena
que a dentegades hem bastit
perquè hi reposes
per sempre més.
hem retingut la quietud silent dels arbres
en la memòria
per beure'ns a glops la brisa nua,
per guarir-nos del fred d'aquestes nits
i desvetlar-les,
per solcar la terra
i arrapar-la fins dessagnar-nos-hi.
hem triat el silenci de la nit
i n'hem fet espasa, destral
esquinçadora de mots,
agulla descosidora de boscos,
aquí on tot és estridència de veus
o aldarull de vents sense horitzó.
hereus del mar i de la platja,
els fills primogènits del tràngol
i la fosca
hem après al llarg
del llarg silenci a desfullar projectes,
a redreçar en soliu esforç
els nostres somnis acoltellats,
ara presos en estranys ports,
presos i ancorats.
i només un bri de sal
i de set
afermat als nostres ulls,
una clapa de pols eixuta i densa
avui ens assenyala incerts viaranys.
un bri de sal, una clapa de pols
i aquesta dèria de mirar sempre la mar.
aprendrem a estimbar pors i tenebres
fins fer-ne ascles, encenalls de vidre i pols
que al remat els vents devoren
en folla i desgavellada empenta.
i de bell nou, amb els cossos
curulls de síl·labes i pètals,
a cavall de lleugeres brises,
navegarem el mar dels tactes
i dels besos,
dels sexes i dels riures.
les hivernenques nits de son i fred
que encara ens manquen per atènyer l'altra platja,
per guarir els astres
que enllà ens esperen,
colraran els nostres membres
i esborraran totes les petges.
també la sutja del record
xoparà les goles lívides i famolenques
de paraules.
i en furiós calfred d'abismes i distàncies,
d'estimballs i de crepuscles
ens n'anirem a poc a poc,
amb els ulls incrèduls
i les mans obertes com preguntes.
i llavors nosaltres,
els fills primogènits del tràngol
i la fosca, sempiternals bastards,
orfes ara dels teus paranys,
alliberats del neguit i la discòrdia
pronunciarem sense pors
els teus noms de cendra incinerada
i els llançarem als aires
en l'esforç tardenc dels dies
i dels segles.
Esbós d'un cos (1983)
Un silenci de blats.
Mort el sol als llavis
de la fosca, té la nit
els ulls lluents de beure dies
i se'ns riu d'amagatotis
perquè ella sempre implacable
imposa el retorn dels seus fills
escampats en un silenci
de blats tendres.
(«S'amotinen els mots»)
Aixeque l'arbre dels mots
des de la soca pregona dels ulls.
Hi puja fructífera saba d'antiga memòria
assedegada de llums, erta en polsim.
Les branques s'eixamplen al vent
que esbufega i n'arrenca unes fulles.
Cull espases groguenques del llim
per redreçar el nou arbre
de clara nuesa.
(«Estances d'aigua i quatre homenatges»)
Lluny de la finestra,
ran mateix de les paraules,
mor la tarda assassinada pels racons.
Abismes d'algues en la memòria
s'enfilen cap a l'espadat sagnat
de tanta absència.
Desarem paraules i matisos
fins l'endemà dels closos signes:
baralla incandescent dels crits
i dels silencis.
Només silenci de fum sobre la taula,
vertigen de les hores.
(I hi haurà temps, a l'alba,
per tornar arrere i baixar l'escala,
de fer i desfer encisos.)
(«Estances d'aigua i quatre homenatges»)
A Jordi Botella
No germinarà avui la mort
entre els teus dits
si has dibuixat sobre el no-res
el perfil serè de les absències
ni jo no hi trobaré la cambra closa
o ermassos de dents assassinades
contra el mur immens de la paraula.
Se'm fa tan tard
que a penes si puc seguir-te el rastre humit
entre els meus passos
perquè del llac, recorda,
ha d'emergir un dia l'ombra
que esquitxarà, acarats, dos cossos.
No podem beure ja l'aigua tranquil·la
de l'espera.
Ens queden dies d'albes llunes
crescuts en la saó clara de la renúncia,
sense avenir o sense pluja,
però traspuarà rera l'enigma sempre
el misteri fecund de l'existència.
(«Estances d'aigua i quatre homenatges»)
Joc de la memòria
El silenci d'aquest vespre arrecerat
contra l'exigu paisatge que la finestra admet
sempre capta velles imatges contra el buit,
i les paraules, hereves d'uns actes
ja difosos en la boira i senyals d'uns temps,
m'escorcollen els infinits plans de la mateixa estança,
seqüències intangibles a què m'acosta el zoom
imprevist de la memòria,
racons del món que el món arraconava,
tombants del corredor que no acabem de transitar,
angles ocults sota les teranyines teixides
amb el ritme ronc i monòton de la filosa del temps,
ínfimes clapes d'uns cossos en picat,
el somriure vermell d'uns llavis oferts
com l'esquerda besant el mur,
tot el silenci, en primer pla, que el llit perboca.
Com si cada moment viscut
el poguéssem veure des d'uns ulls impol·luts
i llavors, en un instant, ens fos donat
de desvelar-hi els matisos de l'entramat subtil.
I sé que els ulls, i la finestra,
em precipiten sempre contra el mateix paisatge
-l'eco, el carrer, uns passos
difuminats en un capvespre-
davant el qual se'm renovarà
l'íntima estranyesa que és viure.
La memòria nega l'instant i l'ompli.
Sé que del viatge romandran ací tan sols indicis,
vagues sensacions per a l'oblit,
com els tristos esquinçalls de la roba que vestírem
una remota nit de ball,
i que d'alguna manera em traesc i us traesc,
perquè el poema passa a través del tamís
de la memòria que sóc, síntesi impossible.
I ara que el vent tafaneja entre l'oblidada fullaraca
i amb ell es fa més fondo, i ple, i immens aquest silenci,
lenta onada sobre l'or adormit dels blats,
hem de maldar contra el risc d'esdevenir
com els bocins esparsos del paper encartonat
d'una fotografia o l'encalç de restar fixos
en la imatge d'un capvespre
que el blanc de la paret emmarca.
(«Declinacions del silenci»)
Vaixell a la deriva
A la memòria del meu pare, Manuel Rodríguez Martínez
Perdre'm de nou vora el silenci innomenat
del rerefons de les paraules.
Inventar camins com l'estel que es dibuixa
en l'horitzó d'uns ulls anònims.
Percaçar absort el desig d'ésser viu entre els vius,
temptant les runes a l'albada,
quan les ciutats desperten amb el lent esbós
de llavis somorts i humits encara
i un sotrac de nit imminent avisa els cossos
que la primera llum del dia sorprèn un degotall
d'ombres llepant els murs,
com una llengua sinistra i abominable.
No m'ha besat la mort la carn debades
ni aquests ulls han mirat en va el color dels cossos.
No han sentit les meues mans tan prop
l'aspre tacte dels espills per atzar o per caprici
ni vaig heretant del temps només
la gorja cansada i feble i aquest poc dir.
El vertigen que he dit vida
es nodreix de concretes morts inscrites ran de pell,
pròximes com la pluja d'autumne i, com ella,
perdurables en el revers de la sang que ara m'anima
i convoca en mi el deure i el deler
d'ésser viu entre els qui són vius
bategant amb remor d'ales per cegues avingudes
maldant cada matí per preservar l'exigu recer
on reinstaurar el feix de llum que els esperona
atiant sense descans el tènue foc
l'espurna de l'esperança i l'encadenat volcà del riure
escrutant un verd empresonat a les espatles
obrint solcs de claredat il·limitada
esculpint en l'entranya de la pedra
els signes d'un somni el traç d'un desig
la trajectòria indeleble de l'aurora
obstinats contra els tentacles que emmudeixen
la presència de les brises
construint un demà d'aloses indomables
fent de cada llit terra promesa
recollint el fruit dels blats i l'aigua
sarzint en la memòria la bellesa
i els motius de tants viatges
en un de sol resolts de sobte
en aquest que ens agermana
aprenent de ser veu de cada veu
acceptant de ser eco de molts ecos
com un vaixell a la deriva
com una remor
com un silenci
com una gota de suor que fructifica
sentint-se solidària en la fragilitat de l'aire.
(Publicat a Música del sentit (Tria personal 1978-1999), 2002)
Els signes de la cova
Caminant a la vora del seu propi camí.
Antonin Artaud
Un home ha escrit sobre el blanc desert
el cos del seu desig i amb por pressent
l'instant en què els mots que no ha inventat
consumaran l'antiga traïció, el miratge
que entela el rostre de les coses
i el deixa de nou buit, sol i fràgil,
com un eco d'ell mateix
que va repetint-se en la nit.
L'home que ha esbossat un cos és també
el mariner que duu gravat damunt del pit
el record de les aigües que ha solcat.
La pell com el paper.
El tatuatge és un miratge.
El dibuix i les paraules.
El mariner i aquell que escriu
van ser un dia algú que
en el lloc més pregon de la cova
creava la vida per mitjà dels signes
traçats amb el color de la sang encara tèbia,
ignorant que el seu gest renovaria,
a través del vel dels segles,
el vell ritual que convoca cada dia
la presència de les coses.
Només així era possible el domini
sobre l'aigua, sobre el foc i la cacera,
sobre la mort i la naixença.
Fins que conegué la distància que hi ha
entre els signes i les coses
i llavors el dibuix ja no fou més la vida,
ni s'hi fonia conformant un tot indestriable,
i començà de ser innecessari el traç,
fútil el gest, gratuïta la paraula.
Havia sucumbit davant la bellesa
i aprengué de representar la vida,
a fabricar allò que la imitava.
D'ençà que som al bell mig d'aquest badall,
aturats sobre l'absència,
perquè no s'escriu el cos sinó una petja,
la memòria, una estela esmicolant-se,
la buidor i l'estranyesa.
No és el cos sinó la seua imatge
que roman damunt la plana.
(Publicat en Homenatge Picasso, Fundació Renau, València, 1984)
De foc i danses (1987)
Fills de la impaciència
El mundo tengo delante y detrás el viento
Germán Coppini
Està bé que la soledat acompanye l'home
Per rutes d'aigua
I que hi haja uns ulls defugint la llum
Com voltors cecs
La set de la duna erigeix racons a la molsa
I rostres el passat jardins l'estiu
La nit camins sollats en somnis de porcellana
Però ni una sola llàgrima
Navegant rutes d'estiu per jardins d'aigua
Entre somnis cec
Trist voltor de porcellana
La llum et desclou a les parpelles amor i amics
Entre l'aroma de la gespa
I el temps t'inscriu lents fraseigs sobre la pell
Monstres del passat
Rostres de l'oblit
Fills de la impaciència
Amb mans que palpen l'oli de les llànties
Veniu com cada dia
Hi ha cossos que no s'han de repetir a l'alba
Hi ha cossos que no s'han d'esvair a l'alba
Com monstres de l'oblit rostres del passat
Fills de cada dia que em naixeu de la impaciència
Ni una sola llàgrima
Si a l'espessa penombra de la cambra dels hostes
Fites els ulls que moren pels carrerons de les rates
I en l'ala d'un ocell dius quin és aquest temps
Qui som nosaltres
(«Fraseigs en la nit»)
La vida entre la gespa
Al Patito
O ritmo da esperança
batia nos pulsos
e a ledicia asesinada
renacía doutra volta
na frol do viño
Salvador García-Bodaño
De sobte ens veuríem foragitats dels nostres passos
Desabraçant el gebre del dia
Xopes les mans encara de fang i besos
A la força arrancats de més tèbies balconades
Obertes a altres mars i altres paisatges
Tan lluny de nosaltres el raïm i l'arbre
Fets carn de canó figurants d'un drama inútil
Peons del cruel escaquer
Erigit per la vanitat d'uns homes
Que perdien els ulls en laberints obscens
On l'amor no fructifica i ancora el desig més ampli
Va nevar tot el trajecte d'Alacant a Còrdova
Recorde els seus ulls i el cos prim a l'estació
I com el tren es perdia entre ermassos i la febra
Somnolent una infinita tristesa feia xerricar
Les frontisses d'aquest cor cor de ningú
I rebotava contra els envans del meu silenci
Quan a la nit en passadissos estranys
Atrapada al fons d'un vidre opac
La multitud desdibuixava els seus perfils
De pàl·lids maniquís d'escaparata
I himnes sinistres emergien
De l'abís purulent de les casernes
A Badajoz la sequera feia estralls entre la tropa
I potser aquell soldadet canari començà a enfollir
El dia que el sergent ens anuncià entre plors
La mort de l'inescrutable Polop Bas
El vent d'hivern dessagnava les buguenvíl·lees
I marcia el gesmil o esbalandrava els llavis
Que encenen les roselles
Mentre algú esgrafiava el seu nom de fum
Sobre la murada polsosa de les hores
D'altres ho havien pagat amb la pròpia vida
Joseba es desficiejava en aquell hospital militar
I Pompeu resistia als calabossos de «prevenció»
Lluny d'aquell món en un racó de nosaltres
Presos a fi de comptes reus de quin delicte
Aquell hivern del 81 que ens vam conèixer
I vam saber dels viaranys de cada u i dels passos
Enmig del desori d'una vida a comptagotes
Tan aliens al llenguatge i les ombres que enlairaven
Les consignes que van ordir contra nosaltres
El jove corall captiu dels nostres somnis
Esperava un món ben distint en obrir la porta
On cada acte i cada objecte cada presència
Havia de rescatar l'alè i la música adormida
O reiniciar la cadència la veu enamorada
I els cercles del foc desestamordir
El cos maldestre en l'espera i l'absència
Perquè la vida era a l'aguait entre la gespa
I això ho sabíem llavors i ho hem sabut ara
La vida i la llum entre la gespa
Per bé que alguna nit el malson ens assalta
I ens empeny lluny i despertem frisosos
Com qui ve de veure la seua imatge en l'aigua
I s'estranya en saber-se part d'aquella història
De l'eco trist que retorna a estones
La cançó que es taral·leja mentre ens deixondim
I seguim buscant la vida entre la gespa
(«Fraseigs en la nit»)
Joc de planetes
Vaig d'un silenci a un altre silenci i entretant navegue amb tu fugaços instants de gebre, migcloent els ulls per veure precisament el que em cal veure, solcant ací i allà els carrers que ens són drecera, trossets, part d'una història més extensa, quan en la nit els astres esdevenen ja senyors de l'univers, d'aquest univers desprès del vent de març que acaronen les nostres mans atònites i el desig atrapa i fa tebi i proper i la nostra abraçada delimita entre un silenci i un altre silenci.
(«Ungles d'atzur pell de saure»)
Paraules
Missatgeres alades que convoquen al ritual de la dansa, al ball dels cossos, mans que salpen com aloses esbandint-se en la distància. Ales obertes, camins d'aigua, que m'unten d'oli la pell cansada, acaronen el meu cor deixondint-me el somni, esbalandren el meu desig de nacre o flama, arrapen la concavitat sinistra de l'estança.
(«Ungles d'atzur pell de saure»)
Brisa del desig
Moments calidoscòpics, veus que van i tornen, línies infinites que coincideixen en aquest punt. Un nom que es fa real entre la boira i passen quietament les hores, la mar, les ones, el vaivé dels nostres cossos en la nit, les mans obertes al dolç contorn de nous territoris mig realitat mig somni. O quan desapareix aquesta dualitat sinistra i de sobte la brisa del desig se'ns emporta lluny, travessant fronteres de paüres i desficis i nous horitzons habiten els nostres ulls, quan no hi ha distància possible ni temps, i juguem el joc d'estimar-nos sobre un instant que repeteix la màgia dels besos, inventant-nos mites i danses, tan prop, tan prop, amb la sensació més que la consciència que vivim un espai irrepetible, assaborint-lo a poc a poc, sabent que tot passa i en queda només un rastre humit damunt la pell, un perfum que t'acompanyarà tota la setmana.
Amos de la nit, senyors d'aquest univers que ens atorguem, habitants de l'alegria.
(«Ungles d'atzur pell de saure»)
La insensatesa de la recta
Per a Vicent Salvador
Descobrir el cel cada capvespre mentre tornes a casa per un camí ple de corbes que es fa llarg, dolçament llarg i sorprenent, lliure de la insensatesa de la recta, on els ulls perden la mirada en irreals llunyanies.
(«Ungles d'atzur pell de saure»)
Tarda petresana
La llum del capvespre a través de les finestres i els pins a la vora de les mans. La mar al fons. El castell, el paisatge que em va mirant l'esquena. Camins petjats d'amor i de recança. Les corbes dels teus misteris, el rastre profund del teu cos a l'horabaixa. Des dels ulls i els muscles i el ventre molsut i tendre. El fons refà un viarany que desdenya els propòsits. Sabent que no es tracta d'arribar enlloc. Tan sols d'anar omplint d'espurnes la maleta.
(«Ungles d'atzur pell de saure»)
Darrer diumenge a Petrés
T'humitege el cos amb saliva aliè al canvi de colors que s'esdevé en la cambra. Ens gronxem nus en les ales d'un vaixell rosa al capvespre mentre anem vencent l'oblit entre boscos i estanys: els muscles, la llengua, les natges, l'engonal tèbia, els pits de cotó, el pubis marí, el ventre profund, aquesta mirada que m'enfonsa en el verd, el coll i l'orella i els mossos pertot, equilibrisme del tacte. El viatge incandescent per un riu que arrossega els nostres cercles concèntrics a través del rosa, el capvespre i el diumenge.
(«Ungles d'atzur pell de saure»)
L'acròbata dels ponts (1989)
balbuceig foll deliri del fum
mirada de bronze estel·lar
sons de l'ombra per l'autopista del cos
plenitud arcana del foc
quina força t'empeny
en horitzons marins cicles de llum
quan l'arbre del pensament pesadament s'escorça
escandint fràgil llei de transparència
i la mort de mil rostres nega l'aire
sobre el piano de la vida
dues mans recorren la incertesa
cançons orbitals la nit música i paraules
sensacions evanescents on el neguit arrapa
les escales cromàtiques del son
l'angoixa del temps abans de nàixer
veus cavalcant túnels llarguíssims
que m'obri el badall del viure
aquest bosc d'accions i de silencis
(«Cançons acrobàtiques per al viatge»)
ni aquesta cigarreta ni tot el fum del món
no et conjuraran la solitud al ventre
ni bastaran a omplir el buit que estén la nit
el pou en la pupil·la del desig
d'aquell vertigen
que et feia caminant absort
en horitzons de llauna
allò viscut espera
pierrot de falses teles démon ou dieu
t'empeny una maror d'aigües negres
a un fons de quitrà encès
que te'n fa escàpol
com una gota de pluja
caient al toll dels anys
un terròs de sucre un pessic de tempesta
o potser l'indòmit corrent fluvial que no es deté
en estanys d'atzur impossible
(«Cançons acrobàtiques per al viatge»)
ecos del blanc sobre l'iris
ponts de meravella
corrua de punts suspensius
encalçant les fugisseres crineres d'un somni
a les ratlles de la percepció
la invisible mà del demiürg compon absències
dissipant els mots els clucs d'ull la broma
enmig d'un escaquer i laberints on perdre's
un torrent bullent sortit de mare
una veu interna tranuitant-se
erigint riscos d'acrobàcia
en ponts sense ribes ni baranes
(«Cançons acrobàtiques per al viatge»)
lluny es desfan ciutats de boira
i hi ha un idil·li eixorc
un èxode que el temps desdiu i el fum
mentre una veu calcinada en un cel blau
es fa eco d'uns ecos sense memòria
només qui s'abandona al temps
pot vèncer en la batalla
qui s'abandona al temps només
(«Cançons acrobàtiques per al viatge»)
en l'ull de l'huracà instaurava fabulacions de marbre
i fabricava a pleret teranyines blanques
que enfosquien el lleu esguard de sols fonent-se
mentre el cruel tren
amb xiulets de festa capvespral
entre gorgs astrals per barris fronterers
se n'allunyava
de l'aigua del son
glopejava sospirs de tenebra i arna
es va aturar un dia de gel
als llindars de l'ombra
quequejant en aspra vetla
malgirbadament recolzat
en la barana que fita al buit
escindit en dos pel fosc de la tarda
ressuscità el cadàver que l'habitava
i no gosà de matar el temps mort en què moria
ans hivernava
amb fos cor de cactus sec
aliè als perfums de la rosada
la vida li passà al davant
era una cursa impossible i vana
(«Epigrames»)
aigua plujana visitant dels terrats
pluja de rambla pluja de plaça i mercat
què remenes què trasbalses què procures
tolls on caus amb gloc-glocs cromàtics
dolça mullena capil·lar ungüent de les estreles
tempirada que negues galeries fondes
bese la teua túnica textura del temps
imagine els teus rierols envaint contorns minúsculs
mire estendre't cortinatge capvespral
trasmudant-te en les teues formes
neu boira rosada gebre
vent pluig aiguat de nit matèria plugissera
ploviscol d'ozons neu carbònica iodur d'argent
pluja saludable de tots els orígens que són
causa de les danses pregària de l'ocult
hores ploveres que ralentiu respirs i angoixes
(«Al·literacions del desig i la pluja»)
nacres m'oferies enmig del teu somriure
i tot d'ales solcant-te la mirada
mentre al lluny els vaixells
percudien els xilofons aquàtics
i el temps se'm dissolia en laberints vertiginosos
com un prisma multiplicant paisatges i ecos
vam beure junts la copa del país sense fronteres
i hi van anar creixent els arpegis d'una bella melodia
entre encanteris de brisa i arena
restablint l'antic pacte d'horabaixa
quan capgiràvem els designis que ens volien boira
i els nostres cossos erigien passeres
en ciutats remotes
fluïen de la fondària de l'asfalt
les lleus flors de l'instant que passa
(«Enllà dels ponts»)
[...] la vela a tots els vents novells,
nit endins, per les illes del canviant misteri [...]
Carles Riba
crisàlides de la nit taral·legen arpegis d'ombra
vagues remors d'un silenci
dens i brillant com lluna d'agost
prou fóra que l'entranya misteriosa i oculta
engendrés les papallones del somni
i que el sortilegi auroral de l'astre ufanós
no ferís les ales d'erràtica viatgera
prou fóra aquesta vegada
navegar sobre les aigües d'un somni infinit
i arrecerar-se quietament
en badies de mòrfiques illes
sense saber què passa amb aquesta brisa
que conjura les flaires de la matinada
(«Enllà dels ponts»)
tan difícil com anomenar el temps que passa
discernir la somnolència entre dos blaus mirífics
dibuixar el teu cos on ales creixen
estels errants somriures perfectes broma
tan lívidament ens fem la il·lusió de ser un de sol
cavalcant el vast desert dels nostres passos
balbucegem uns mots ardents
i s'estén en l'horitzó l'eco i la memòria
i lentament m'esllavisse
entre els plecs del nom floral
on flaire epasmes i calfreds
paladege exuberàncies cromàtiques
oig passar perfums de remota fragància
toque la llum galopant invicta al regne dels súcubes
mire la música del temps com agrana queferosa
a l'altra banda de la porta
mentre un gat soliu s'estira damunt del piano
recórrec el mar del teu cos
acosta't al meu caire més silent
(«Enllà dels ponts»)
els teus ulls serven el foc primigeni
de les aures en els boscos mil·lenaris
que hom veié crèixer damunt rius de lava encara tèbia
amb l'èxtasi de la mirada
voleiaren estols d'ocells d'horitzontal cadència
les teues mans motluraren el fang
del meu cos captiu en la boira
i travessàrem junts el bell país sense fronteres
i sabérem de la gènesi i de l'èxode en ciutats de fum
burlant estúpides lleis d'immobilitat planetària
a bord de la nau d'un clar desig veiérem estendre's
la mar de la transparència
i els confins de l'equilibri
(«Enllà dels ponts»)
Erosions (1994)
Camins que s'esborren
perquè l'aigua encerte a inventar l'aroma en el verd
i el cavall de la distància
deixate amb el seu trot milers de melodies difuses
enfonsant les peülles ferides en el vel de les hores
i s'hi abeure
i assaciat proclame un instant la seua fuita
la perícia del lligabosc tramuntant les murades
la ravenissa blanca naixent al cor de les runes
emulant la nit el perfum silenciós de l'alfàbrega
tot allò que creiem
de part de fora del que amb justesa ens pertany
l'impuls que ens duu a inventar vaixells per al temps
el trot insolent percudint la carn oberta
on aigua i cavall són fantasies del món
que posa en marxa una veu a penes una veu
creixent a ranvespre estival
per l'íntima distància dels camins que s'esborren
(Fragment primer de «Matèria primera»)
Calfreds de la consciència
multiplicada en la reflexió
de l'esdevenir.
Qui es sabés dur
on no calen paraules ni accions envers.
Experiència sense fins
ens tenallen les paraules que s'avancen al pensament
o són el pensament
amb llur incerta metafísica dels instants fuits.
Ardem en un moment
som la cera i la flama.
Som aquests calfreds
sempre buscant
incòmodes en els hàbits
sempre des de zero buscant
naixent i morint en cada acte
escàpols de la nostra voluntat.
(Fragment darrer de «Matèria primera»)
A Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles
Només en l'instant t'hauràs solaçat,
en el revés de l'angoixa,
en la mirada que sap allunyar-se
com els vaixells a ranvespre
per l'aigua dels mars de l'atzar.
O en solixents de calma
amb les pluges del cor de l'abril
en clara talaia cercant
l'hort de les mil delícies
a través del perible.
Hi deixaràs foc i cendra
quan els camions sinistres sortegen la nit
i la ràdio s'òmpliga d'estranyes consignes
o pel carrer llunyanes ombres facen via.
I a concertar present i absent
s'haurà concretat la paraula.
(«Erosions»)
A Joan Valls i Jordà, in memoriam
La vida t'ha de venir
mentre fenys tot sol la matèria intangible
per la màgica via de la paraula i el seny
o viatges en un sotrac d'ales obertes
a la llum incerta per la pols d'antics reialmes.
T'ha de venir lliurat a la mínima concòrdia
d'arrenglerar moltes veus i moltes vides
en la immensa plana on hi ha secalls i baranes.
Apague el fum
roman el foc
deixate el vent
dic a tot prou
conjure el son
que la vigília entabana.
(«Erosions»)
A Lita Sánchez
Hi vaig descobrir senderes ocultes
tripulant màquines cartesianes
i en nits de joc i fuga
allá va mi gato con las orejas de trapo
si no me trae carne lo mato
I en les tempestes del setembre,
quan la pluja besava el cor de Vil·làngela
i els llamps foradaven les sines del mar,
ens abocàvem puríssims
cap als petits amagatalls interns on creixíem
lliures com el gesmil o els dompedros,
estalvis de la mirada del temps
amenaçant la lluïssor de l'escuma.
(«Erosions»)
A Rafael Miralles i Araceli Lloréns
Em perd per les imatges i els sons,
sent cançons al voltant
i colors i formes transhumant-se.
Prove de tancar la finestra
que dóna a la placeta
que congrega aquesta música boja,
aquesta dansa d'espectres,
i aprenc de caminar tot sol per la ruta del silenci
en què desemboque.
Estalvi del pànic
invente uns ecos de llauna.
(«Erosions»)
A Amós Belinchón
Buscar la música adormida
dels cossos nus en la boira
i acceptar que som de pas,
la pura evidència:
fugen les hores amarades de sol o pluja
i a les andanes van quedant tots els moments.
Carn d'erosions
per a un sacrifici inútil.
(«Erosions»)
A Begonya Mezquita
Que no haja de conèixer
el ròssec de les paneroles per l'alcova
ni lliscant a les meues vores el pas furtiu
de la serp del temps.
Dis-me que tot és humanament possible
mentre al tall profund on t'escindeixes
beu la teua rosada la meua font inesgotable.
Que no sàpia així en penombra
xiular pels cantons de la pena
ni menys fumar-me la vida al balcó dels geranis.
Al trot al cavall meu reconec les àmplies estepes
i em pare a besar la lluna de llum de l'horitzó teu.
(«Erosions»)
A Josep Ribera
Traspassen les paraules pura matèria
el meu cos cansat
en un eco que esquince la nit i la seua absència
i que al conjur d'unes veus s'estavellen
els àngels escindits de la llum diürna
els aprenents del fil amarg que trama l'alba
contra l'imperi de les ombres
com el roc llançat per una mà destra
trenca els vidres d'una finestra
que no beu paisatges.
(«Erosions»)
A Màrius Torres, in memoriam
No sabem què fem ací
esgrafiant els contorns de la nit
papallones de llum
que tan sols la llum esperona
al·literats en boscos i en incendis
d'ecos de silencis d'ales fugint.
No sabem astres tel·lúrics
busques sense llum ni traça
ni quan creiem voltar el vèrtex
i l'ardent excés fereix
les tènues ales de palla.
Com Ícar no sabem
no podíem saber tan cruel destí
on sentíem la llum
el foc secret que mata
pira els nostres cossos
llançats a l'alta nit.
(«Erosions»)
Plàncton de tanta nit de carretera
de tanta cursa indècil
per bars on copulen lleus fantasmes
i són pol·len fluixet
percussions mudes
escates d'ombra.
La llum s'estrena d'ombra
al fons de la copa de cervesa
i pels mars que en soliloqui solque
torna la veu de l'obsidiana
que a la veta de difícil mineria m'agermana
com un lament nascut a la pluja.
Al remat de l'ànsia
un son dolç que amara encara
esmicola l'obsidiana
de què són fetes les sirenes
quan ell canta tears in heaven.
(«Els jocs de l'obsidiana»)
No sé quants cicles fa
que rode exiliat de la llum captiva.
Al cor de les tenebres minaire d'un amor
hi manca l'aire hi manca l'horitzó
que lliure llaure l'au de l'alba.
Terrissaire d'argila fosca
príncep d'un somni de sang i fang
a les mans se'm desféu
el secret del goig i el dolç parany
l'àngel que tranuitava a la serena.
Súcube d'unes ànsies
em perd en l'enforcall
on s'amaga l'obsidiana
i no veig els perfums que la nit desvela
ni sent el foc ocular que empeny ma vela.
(«Els jocs de l'obsidiana»)
Humus (2002)
Recitatiu primer
Volíem atènyer el bosc
però vam perdre les ales
i les amazònies de l'instant,
no vam solcar la mar i vam deixar la terra en flames,
perícies sense ponts,
antàrtides sense misteris ni ecos.
Pesava tant el fang de l'escissió del món
que ens va estimbar
al clos profund
on ens sumí tota impotència
i la roda repetida de l'horror
que ens féu traçar un vol de falenes cegues.
Camps de l'extermini, camps de desolació i quimera!
El cavall de la mort trepitjava el cor d'Europa
i emmetzinaven les serps tota la terra!
(«Camps de l'extermini. Cantata per la ciutat futura»)
Cor segon
Ho vam perdre tot, tot va ser en va
i en fuita de foc isarda.
Cavalquen les civilitzacions planures desolades,
camps de la llum travessats de filferrades,
sibèries infinites que gestaven les ventades del silenci.
Retrunyen de nou les màquines de l'extermini
i per les ciutats assolades s'escampa tota la cendra
i s'atura la ravenissa blanca en l'horror de la pedra calcinada.
La depravació s'estén com la marea negra
i deixalles de la raó malmesa envesquen l'aire:
pobles arrasats, llengües silenciades per les flames,
entranyes sense cos,
balcans ardent en la inclemència,
fosses de cadàvers anònims
sepultats per munts d'oblit
de calç encesa,
miríades de germans abandonats al foll destí
d'hospitals que repuntaven la penombra als soterranis,
d'escoles esventrades sota el pes de les bombes,
de ciutadans que burlaven el bes gèlid de la bala
i sortejaven els ulls del telescopi
amb què sinistres arquitectes delineaven
avingudes de mort sense clepsidra ni dalles.
Destí de places espectrals, orfenesa de crits
de flors i fruita i de l'alegre xiuxiueig de la gentada.
Cruel voladissa de memòria,
amarga mort d'Europa a Sarajevo!
Els violoncels esquinçaven
en la boira
el seu lament sense resposta.
Els cosmos es dessagnen en batalles immundes.
Les partícules de fantasmes
caminen arrossegant les seues plagues
per la infinitud d'un terror sense veus ni paisatges.
(«Camps de l'extermini. Cantata per la ciutat futura»)
Infants insomnes
Insistència hipnòtica del so
narcòtic per a infants insomnes
La temptació del foc duu el presagi de les cendres
el fred del fum
el so del bac
el pas perdut
fora del temps
El galop desbocat del cavall del no-res
duu un somni desfet
duu les flors sense olor d'un pensament marcit
i l'arrap d'un gat mesquí
llançat ucrònic en tombarella destra
El pesombre ens nuga a l'espona del llit
i clivella el rostre l'espill
Il·luminem des de la llum captiva
amb la força de tota la cendra
mons irreductibles com paraules
i en nits d'ametista sota la lluna clara
assagem en el nostre fang
la deliqüescència
Perdudes les paraules
recomponem sense fe i sense fi una pluja
d'amargues ombres
La nit ens llança a solc obert
per ser la fulla i la tardor
el bosc del fred on udola el llop
per ser la llum morent
i un sol nascut entre atzavares
Foscos timbals apaguen la remor dels pins
i el riu arrossega enterc
uns cudols cap a l'absència
(«Ucronies»)
Cançó de l'alba
Per a l'Ovidi
La brisa s'abeura
en els cristalls de l'heura
quan el cortinatge de la nit encara en vetla
la transparència
Hi ha estels dalt dels terrats
i l'aire és el perfum d'una flor negra
Ja empunya l'alba el seu glavi
i signa el llavi que libava el seu nèctar
L'amor s'escola avall
per les andrones de l'alba
Vénen les ones
i la lluna
de la mar es desatansa
No vull partir amor amb l'ombra amarga
Somnàmbul de les cordes de l'arpa
del vent de l'alba
t'està rosegant el moll de l'os
tot el fred de l'alba
Fes-me créixer de la llavor de l'ombra amarga
Camines vora via
ravals enllà
ferit per la llum que sagna
Sol amb el teu germà
vas entonant
la cançó de l'alba
No vull partir amor amb l'ombra amarga
(«Ucronies»)
Tots Sants
En el braser de les hores
les paraules esdevenen cendra
El vespre s'atura un instant
per besar els llavis dels morts
i una música de violoncels
adorm els crisantems i les ombres
Assegut al marxapeu
pares l'oïda com un hoste del silenci
l'ull viu com un raier de rius insomnes
Amplificador d'ecos d'espectres
traus el cap entre els barrots
de les paraules i sents el vespre
Contra l'udol el balbuceig i la norma
en versicles lliures crema una veu
de corpore insepulto
La cendra de les paraules
s'escampa des del braser de les hores
i al so dels violoncels del vespre
s'adormen els crisantems i les ombres
(«Ucronies»)
D'esquitllentes
Oli en un llum
per a la secreció de les hores
Estrenes dits i tinta en cada carta
llançada a la bústia de les nits ucròniques
i amb un ull fix
un ull invisible
un ull de vidre quiet
sobre els promontoris del temps
ressegueixes el fil secret
que cus les coses sense misteri
enmig d'una lluita d'estridències
per passadissos de llum incerta
Al final una veu fa de murada
o de passera
i orb n'arreplegues uns mots esmicolats
unes síl·labes travades
uns sons mastegats sota la pluja
dissols els camins que munten les tardes
pintes un món a l'altre món de la gàbia
ucrònic beses una rosa morta
persegueixes les ombres lentes
auscultes els batecs del silenci
d'esquitllentes
(«Ucronies»)
Insistències en la llum
Enmig de la batalla dels horitzons que s'il·luminen
els núvols tracen un vol cap al cim de la tarda.
Dels camins que deixes amb la melangia pròpia
de les distàncies arriba un eco
com un arrap de cadàvers a l'esquena.
En la basarda de les ciutats llunyanes
sotjava l'aranya
l'aleteig de les falenes cegues.
El cor de les nits era un pesombre inquiet,
era una absència de llençols febrosos
que agrejava els records més límpids.
Ara mires les llums
que retalla la tarda al ponent d'unes muntanyes.
En el deliri de l'incendi
es cremen les ales les papallones cegues.
L'aranya fosca ja no fila
teranyines d'ombra.
(«Insistències en la llum»)
Bes de la fugacitat
Per a Elionor Sanz
Esbatanes la finestra que fita als blaus.
En el descans del mar rentes l'esguard
i en les ones negues les veus
que encara et parlen a l'esquena.
Pervé el triomf de la brisa i de les coses en llunyania:
un veler a l'horitzó,
veus estamordides que pugen per l'escala,
vagues presències que a poc a poc
van concretant-se.
Véns dels cercles solars
a seduir una ombra amiga.
Per l'almadrava del temps nada la tarda.
Escup la llengua del mar
vidres de colors, petxines, pedres i opèrculs,
hipocamps remots, maons gravats i fustes.
Borda el gos, el seu lladruc esquinça la calma rosada.
Hi ha un concert de gesmils en l'aire límpid.
L'hora fa insistent el bes de la fugacitat.
A la carícia del seu nom
sucumbim com nadons perfectes.
Pugen per l'escala horitzons i llunyania
i es fonen en blau una veu i una mirada.
(«Insistències en la llum»)
Amb tota la recança futura
Veles i barques, blaus i escuma,
esclats de sal, bandera blanca.
Al fons del silenci de la llum
uns lladrucs estamordits,
el vell magnolier vencent ponents
contra la dura terra.
La tarda és el sabor de canyella dels teus llavis,
carícia de la brisa marinària,
la veu que beu la música del temps
i el periscopi atent d'una mirada
que busca la llum muda.
A l'hora bruixa
naveguen tots els vaixells de l'instant
i la mar s'ompli d'imatges brillants
per a la pupil·la del pensament.
Tornen aquelles aus que hem vist passar
pausadament ran de les ones
a l'almadrava del temps.
Avars besem tota la llum que ens cau,
com imants de cristall, a les palpebres
i agafem ben fort la cua d'estel
d'un altre estiu que ja se'n va volant
i deixa ací la recança futura
dels indrets per on vam passar feliços.
(«Insistències en la llum»)
Marea de la llum
Clars a la llum salten uns mots
com dofins en la mar quieta de les hores.
Sota el silenci abrasidor d'un sol
que encén tots els miratges,
eucaristia del món, la cançó de les ones;
com un bram de llamps a l'horitzó,
una tempesta de sentits tramunta
l'aparença muda dels versos.
En les platges del temps
on lluu l'oblit i la memòria
la marea de la llum
ha deixat unes paraules
dibuixades en l'arena.
La mar es plega com una ombra
i la llum torna a la mudesa.
(«Insistències en la llum»)
Lletra per a un àlbum (2005)
A colps de mall
A Joan Navarro i Pere Salinas,
per les seues geografies del silenci
Un impuls cec empeny la llum,
el galop de l'alba a la nit.
Tu escolta només
allò que ve tramuntant silencis
per la cansada llum del dia,
el cereal espigola
a l'era de l'instant
i poua tota l'aigua
que va rajant la font
de la memòria.
Com la terra dura,
com l'oblit més llarg
pinta amb insistència de blaus
i esforç de paleta
tots els colors del món
per ella.
Mena la nau
que entre sols va fonent-se,
i amb el dring d'un metall dur en els versos
entreté les albes. Resisteix a colps de mall
una mort petita
al capdavall invicta.
Pénjamo
La manera com tant us he recordat
tots aquests anys,
cantant a duo,
amb el cor de xiquets al fons de l'auto
pel caminet dels Monjo,
a l'alçada on encara hi ha el vell atzeroler...
Just allà es feia visible
sota la volta de les canyes
la palmera de Carri
i la platja de cudols blancs,
aquell tros de mar lapislàtzuli
de l'Almadrava.
Passada la revolta
que travessa la sèquia
on aniries a parar amb el teu sis-cents
un d'aquells anys de Vil·làngela,
començàveu a cantar a duo
en el balanceig d'una sola frase
estamos llegando a Pénjamo,
una tonada que ara em ve
amb aires de corrido
i que no he tornat a escoltar mai
en cap més banda.
Amb el temps
Pénjamo va anar convertint-se
en l'anunci més celebrat de l'any,
clau al pany de l'estiu com una porta que s'obri,
sortilegi de dies dilatats entre el joc
i aquelles pedres que aprendríeu a fer saltar
alegrement damunt l'aigua
amb tanta paciència,
els estudis del pare en silenci,
la partida d'escacs solitària,
l'ombra de la gran lloca
quan el sol més feria,
i cada moment que combat el temps
en què anem perdent-nos tu i jo
per l'espiral de Pénjamo sempre,
les quatre notes d'aquella cançó,
el frec etern de l'aigua i les pedres
sentit des de la cambra en penombra
que s'amarava de sal i humitats
i de sentors pregones.
Poc podia sospitar llavors
que la memòria aniria omplint-se'm
a poc a poc de les cançons
i la veu persistent
de tots els meus morts
a Vil·làngela,
o més lluny encara,
allà on Pénjamo es perd
entre camins polsosos de canyes,
el blau tan intens d'una mirada.
Dura l'arrel i l'escorça del temps
Als pentagrames dels teus ulls
hi ha música d'entrellums
i somni d'albes que s'atansen
amb el degoteig de les aixetes que no tanquen
i les aus que vénen per les ones.
Dura l'arrel de l'acàcia en el llamp,
dura la vida
perduda en la sinapsi del temps,
la germinació de la tendresa,
dura l'alè d'una cançó en la brisa,
en els anagrames del teu món
i l'acròstic dels teus silencis,
dura en els noms que arranquem
a la dura terra.
La llum es filtra a través d'una cadència
que et bressa en la infinitud dels inicis
i de sobte el carrer es fa més ample,
es fa la casa,
amb el corral, la llimera i la parra,
una sèquia per frontera
i l'orgue de maneta que avança lent
pel carrer ample,
un orgue de maneta
que mou la dansa eternament
quan tu per sempre més
de les urpes del temps abstreta
al seu darrere, alegria i netedat,
vas ballant pel carrer ample.
Arrel del baladre i arrel de l'acàcia,
tu la baula més ferma, la cançó més serena.
Hereus dels mots
i la balada de la mar eterna
encenem de plenilunis
la memòria d'un temps
contra l'oblit d'unes vides entre el fang tan petites,
a la vora de la mar eterna
xiuxiuegem, els peus de fang de puntetes,
del mateix fang dels mots i la lluna clara,
fang de la marjal que alçava la barraca
i la casa amb la llimera, el corral i la parra,
l'orgue de maneta molt lentament
pel carrer ample obert al cel.
Vivim perquè pastem el fang amarg d'uns mots
i l'etern en el serení d'una alba ponent-se,
perquè celebrem l'instant que fuig
i els ecos de la casa que s'aombra.
La flor de la teua feblesa
exsuda el pol·len de la fortalesa
amb la casa, el corral,
la llimera i la parra,
saba de l'antic Oliveral,
tu i la intacta flor dels teus silencis,
un adéu
fet de pimentó i de tomateta,
l'alè del cant creixent a albes colgades.
En germanor de roses
Et veig encara travessar
el clar jardí del temps,
et veig com vas carrer avall
rere la llum que trena un orgue de maneta,
et veig passar vora el tapís de l'herba
aferrada a la baula filial,
et veig botar la sèquia
i com t'asseus a l'ombra d'una figuera,
entre l'horta et veig i el fang,
criatura solar, criatura del tacte,
sempre en germanor de roses,
com l'arrel de l'acàcia, com la flor del baladre,
com la mar que escampa mil voltes
el teu nom en l'arena.
Veig com encara pastes
el pa del teu sí nodridor,
com somrius encara entre les ombres
i veig el pol·len de la bondat
que les abelles incita a la transparència
i els dóna el cant
i el ball i el treball que els obra
i fins la llum que s'estrena en el poema.
No seràs mai com l'ombra,
coloma de pau i de tendresa,
àngel que travessa l'aire
eternament ballant
rere el teu orgue de maneta
coronada amb tota la llum que escampa
la tarda amena
pel jardí del temps,
eternament en el serení vacil·lant
dels teus passos.
Per tu
Per tu van ser els cavallets de mar
i els ulls de Santa Llúcia,
per tu l'atzur, padrina de llums,
princesa alada,
i l'eco etern de la veu i de l'amar.
Per tu els maons cuits al foc lent
de la infantesa,
els serenins d'una alba,
l'acord sentit de pa i de pluges
i el vaixell de vela blanca.
Per tu l'albat va fer un cant de llum i de tristesa
i amb ell va blanquejar els murs
ombrius de la casa.
Aquella por
El final d'estiu era un mar ben fosc
i un cel sembrat de núvols negres,
un grop elèctric armat de sobte
que feia trontollar la nostra petitesa
confiada a la intempèrie,
era el món llunyà fora de l'abast dels homes
imposant les seues lleis cara a la mar
ignotes,
la presència colossal de la natura
empenyent a colps de puny els cicles.
Aquells dies de setembre
eren una festa
per als menuts d'espelmes i ombres,
de jocs lliures per les alcoves de Vil·làngela,
l'alegre trasbals d'un ordre
que les dones manteníeu a ratlla, net i ple
a gom de tendresa.
A vosaltres en canvi, la tia Elisa i tu,
la por us escometia
des de túnels remotíssims
amb ulls de foc
com una mossegada d'escurçó
i de seguida començàveu a remugar
unes lletanies per a la santa
que ens presservarien del desastre.
Ens feia no sé què veure-us així,
innocents i incrèduls com érem,
veure-us de sobte indemnes
resant en un racó de la cuina
entre les ombres forçades, de sobte tan fràgils,
sabedores del no som res
i la feblesa de l'antic fang nostre,
vosaltres que trafegàveu tot el sant dia
per alçar mot a mot la llar,
pedreta a pedreta el marge de la humana força
vetlant la veu dels presagis
i els trons dels cataclismes,
el fulgor dels cicles renovant-se
a mort i a vida,
vosaltres o aquella por cerval
que alleugia a penes la psalmòdia
i la veneració de misteris inviolables,
aquella por de llamps que sagnaven l'horitzó,
dalles que escapçaven vil·les,
tambors que esparpellaven la casa del llenguatge
que dia a dia vosaltres agranàveu
i fèieu més habitable i solar.
No van pertorbar aquells llamps
de setembre els nostres jocs
ni el vostre sortilegi de penombres.
Una mort petita navegant en barca
per l'espiral del temps
va trobant-nos al llindar de casa
i us aplega de nou ben juntes
al fons de la cuina en silenci,
colze amb colze totes dues tan blanques,
en germanor de roses,
per sempre cara a la mar eterna.
Del fang de l'oblit
Escoltem el corrent incert dels mots
abismant-se en silencis,
des de dalt d'un pont veiem
el riu del temps
arrossegant cantals d'ecos i d'ombres,
sentim la llum que declina
per la finestra,
lluny de totes les coses,
pujats al ritme de l'onada
davant l'espill mudable
de la mar i de les hores,
i com aus de pas anem
solcant l'ingràvid aire
d'unes paraules.
Ens van pastar
del mateix fang de l'oblit
que alçava la barraca
i contra ell ens rebel·lem
confusos sempre.
Reinventes el passatge
Veus passar suaument
pel cel de la tarda
la breu volada de coloms
contra un paisatge insignificant
d'antenes, finestres i teules,
el cel clar que emmarca aquest silenci
on escrius el gest d'una mirada
maldant per franquejar
els propis límits,
lluny d'aquell que sempre t'acompanya,
la seua veu gastada a cau d'orella
al fons tremolós d'una tarda.
I reinventes el passatge.
Qui va veure florir un colp
la nova primavera espera sempre.
Amb tu lector a peu de pàgina
Has recorregut aquests laberints en silenci,
els quatre vòrtex de llum d'una casa,
un món embolicat en un farcell de paraules,
il·lusió de l'amanyós i l'accessible,
un tren aturat en una andana
i un altre que fumeja llunyanies,
una ciutat que estén uns ponts,
xemeneies contrapuntant
el serení del vespre, tal volta un ocell
buscant a penes l'arbust del seu silenci.
Alces el cap i camines
ben lluny de tu i ensems cap al teu centre,
allà on tot esdevé estranyament i mudança,
xiuladissa o cristall de les hores.
Un vent agita el sonall de paraules,
òpals de pensaments, pètals que s'obrin
efímers, cascall que cremes
contra un oblit d'amargues urpes.
Perquè així ens trobem
a peu de pàgina,
entre el no-res i l'embriaguesa
asseguts un moment
al marge de la vida,
estrangers del temps
i l'ombra seua tan llarga.
