Isabel García i Canet
Isabel García i Canet (Pego, Alicante 1981) es una poetisa española, licenciada en Filología Catalana por la Universidad de Valencia.
Isabel García Canet es licenciada en Filología Catalana por la Universidad de Valencia, su labor literaria la ha centrado en el género de la poesía. Ha escrito varios poemas y poemarios como Pell de serp (Viena Ediciones, 2003) -finalista en el XXVII Premio de Haikus Joan Teixidor de la ciudad de Olot -; Claustre (3i4, 2007) -galardonado con el XXVI Premio Señorío de Ausiàs March de Beniarjó y el VIII Premio de la Crítica de los Escritores valencianos (AELC) - o L'os de la música (Bromera, 2011) -ganador del XII Premio de Poesía Vicent Andrés Estellés de Burjassot en el 2010-. Sus poemas han sido incluidos también en antologías como Eròtiques i despentinades (Arola Editors, 2008); Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (Documenta Balear, 2008), For sale o 50 veus de la terra (Ediciones 96, 2010), y han sido traducidos a numerosos idiomas como el inglés, francés, italiano, portugués, español y noruego.
Colabora habitualmente en la revista literaria Caràcters, en varios recitales de poesía y también ha trabajado en el último disco de Rafa Xambó, Andenes.
Obras
Recopilación de Haikus Pell de serp, Viena edicions (2003)
Poemario Claustre, ed. Tres i Quatre (2007)
Libro de Poemas L’os de la música, XVIII Premio Vicent Andrés Estellés de Burjassot; ed.Bromera (2010). Isabel Garcia-Canet es la primera joven y mujer que ha ganado este premio.
Espectáculos y colaboraciones -textos y rapsodia-voz y música
Poemes i cançons (2008), espectáculo en compañía del músico Rafa Xambó
Poemes musicats
Poema Ancorada de Claustre, en Andanes de Rafa Xambó
Poema L'os de la música del libro con el mismo título, en Nipenthí (2013) del grupo Krama
Premios
2010: XII Premio Vicent Andrés Estellés de Burjassot de poesía
2008: XVIII Premio de la Crítica dels Escriptors Valencians
2006: XXVI Premio Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó
2003: XXVII Premio de Haikus Joan Teixidor de la ciutat d'Olot
Exili
Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l’espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible.
Cançons plenes de lluna s’escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d’ara escriure.
(De Claustre)
Claustre València, wwwtresiquatre.com, 2007
TURONS
Enrere deixe els turons gruisencs
el morat de la tarda
el front gelat de la mar
els peixos que m’acaronen dolçament la pell
més sensible de sota les cuixes,
i puge l’altiplà del desig, els vidres m’enceguen,
desconec el teu rostre.
Et demanaria que apagares
el llum del jardí, però no sé si m’entendries,
em llegiries els llavis o uns versos del teu dietari.
Tot es retalla ací a la costa
i el rellotge d’arena
deposa cada gra al seu lloc.
Hem perdut el corrent i la pell,
el viatge i la mar,
acidents:
turons, peixos, morats
plaers i desgrats
tan lluny tan prop
si no ens llencem morim
clàssicament, esperant, com estàtues de sal.
L’espera és cruel i ens fa covards.
POEMA
M’agrada pensar-te i descobrir-te,
ballar el silenci,
la lava de grocs que et bull com un volcà tresor:
paraula i música.
M’agrada assaborir-te,
xuclar el suc del fruit fins a embriagar-me;
la frescor dels matins
quan la finestra oberta és començar la vida.
M’agrada fer de sastre a la cambra,
cosir pedaços del passat amb fil de cotó,
entrar dins la caixa de cartró,
ser l’eruga que menja fulles de morera
i esdevé papallona a frec de llum.
M’agrada covar el teu silenci,
jugar amb els mots
com els xiquets per l’abril ho fan amb les milotxes.
M’agrada que m’agrade
haver nascut amb aquest mal
que s’enlaira humil i blanc
com el vol de les gavines.
M’agrada el teu nom,
gestar-te, i al remat, parir-te.
CABDELLS DE FOSCA
Em perd aquesta nit d’ocells;
caic a la bassa de llepó,
esitre els braços, nade
sense nadar, i em quede sola.
Nits com la d’avui no les busque
i en tinc un feix, el dese al fons del pou
per fer un testament aquós, humil i digne;
potser, trobar la corda d’infinites mans,
donar de beure al qui té set i cerca fonts
on no n’hi ha; la fosca selva mare:
desig, descabdellar manolls de fil silenci,
arpes de vent immune a tota malaltia.
ELS AMICS
Cuida els amics si creus que en tens
algun sembrat al bell jardí dels dies;
alimenta’l, com si gestàs dins teu
l’essència de les hores, el sucre
a mig glaçar del silenci que et perd
en el desig opac de voler créixer
amb ells enllà de la ciutat perduda.
Per què vols, esperar-hi res, si dónes tard
el teu, de bat a bat, obert cor vell de jove?
Encara pots, i ho saps, guari incendis
per a una fi de valuosa joia.
Per què t’enclaustres tant si el cant no et recompensa?
La soledat val més que deu mil enemics;
la solitud i un amic valen més que el silenci.
L’OFICI DE VIURE
Viure és cercar el plaer de l’ofici
treballar les hores com l’artesà la forma,
l’ermità el silenci,
el vianant el trajecte,
l’amant la fosca.
Predir el vol llunyà de la tempesta com l’au,
emigrar amb l’agilitat de l’ull
que apadrina el paisatge
desposant-lo al calaix amb el desordre just
per vèncer la misèria.
Emfilem-nos a l’heura de ferro
i dibuixem el color del vi,
fermentats ens sabrem al moll de la paraula
tastarem el blanc, el negre, el rosat,
parlarem de l’ofici; si en calen més hores.
L'os de la música
Com si ploràrem sense llàgrimes als ulls
corria el riu creixent galtes avall,
mudaria la pell com el calfred el cos
dins l’ullal profund, salat de memòria.
Hem après amb el temps a saber esperar:
a garbellar el fruit
destriar-ne la corfa,
i ara ens sorprèn l’art d’estimar:
gremi que s’extingeix a colps de colze tosc
damunt la taula coixa.
Som artesans de nòmina perduda,
àgils de mans, de cos i d’esperit,
els viatgers de caminar descalç
la terra d’aigua,
anells d’arbres tallats allerats d’ombra,
l’harmonia d’objectes perduts
que encara posseïm,
valuosos fantasmes de la vida;
corrent de fons que estreny del ventre el coll,
i sadollats d’amor patim la desgana
de digerir qualsevol paraula de carn
que no siga la nostra.
'L'os de la música' (Premi de Poesia de Burjassot, Bromera)
Dones de carrer
Bada el sol les comissures dels vidres,
sedimenta la llisor del llençol
barrejant-se amb una llum neta d'un matí més;
em pregunte si passarà
volant com una au famolenca, cansada,
o si de nou acamparà vora la creu
del meu calvari; avui batege el dia!
Després de tants crepuscles
m'acull un matalàs decent,
un capçal amb un llum,
retalls geomètrics d'espill.
Encara sóc la dona que cridà menuda
des de les aigües pacífiques de sal,
des del pou fosc de lentituds salvatges
al món estèril.
Fem de carrer menja
de l'anticipat demà que comença
a viure en mi sense saber-ho.
Aprendre de la llum que em cega viva
és el millor d'aquest ofici meu
laberint per a una mort sincera.
Jardins de Luxemburg
El fred congela el verd d’un altre bosc
i els rostres s’encastellen
glaçats al cor del temps;
un fadrí plora per un ‘jo’
que li ha robat la pluja.
De cent, dotze bohemis:
la boira dels matins
al ferro verd pastís
del seure inacabat
sense comiats feliços;
enamorats que es miren en silenci
la tràgica tendresa de la cua de l’ull,
la mel encara dolça
del salze que avui mor
al Luxemburg de pol·len.
Penetre de la tanca l’arc,
creue el carrer,
òmplic l’estómac amb la vista:
Un jardí de bescuits
m’alimenta rere els vidres,
un colom de sucre
beu de la rosa el confit
sense engegar les ales,
les potes se li ofeguen
a punt de neu;
una amargor d’ametlla borda
mor al bany de Maria,
ploren les nines, pels records.
del llibre, L’os de la música (Bromera, 2010)
BOCA DE NIT
Estime les paraules i la vida,
la pell
que transpira caliu
des de l’arrel dels ulls.
Estime les paraules que m’estiren,
que em premen fort el cor
i fan que em senta viva:
acaronar la pell de l’aire,
de la terra que em crema.
Acaronar paraules
és el dia i la nit
quan sentit els done.
Si no m’arrapa el mot vora l’orella
les dents em premen la llengua,
la boca se m’asseca
i perd el sentit l’amor cap als altres:
el blanc que mai no s’omple mai no és vida.
(De L’os de la música)
.